L’incendi de Lipmes i la pregunta que no s’apaga: conviu Manresa amb el seu risc industrial?

L’incendi confirma l’eficàcia del protocol químic, però alerta sobre la proximitat entre indústria, hospitals i habitatges a Manresa.

El foc que es va declarar aquest dijous 16 de juliol a primera hora del matí a la indústria química Lipmes de Manresa ha quedat extingit el mateix dia.

El protocol d’emergència ha funcionat: confinament preventiu dels veïns en un radi de 50 metres, tall de l’avinguda de les Bases i activació dels Bombers de la Generalitat.

Poc abans de les vuit del matí, un palé situat a l’exterior de les instal·lacions de Lipmes va començar a cremar. La resposta va ser immediata: es va confinar el Centre d’Atenció Primària Les Basses, situat a pocs metres, i els habitatges més propers.

El succés no ha causat víctimes ni danys greus, però ha deixat una pregunta oberta: com conviu Manresa amb la seva trama industrial química?

Un episodi resolt, una conversa pendent

La rapidesa de la resposta dels serveis d’emergència mereix reconeixement. El confinament preventiu, el tall de trànsit i la coordinació amb els Bombers han evitat que l’incident passés a més.

Però la proximitat entre una fàbrica de productes químics, un CAP i zones residencials planteja una qüestió de fons. No es tracta d’alarmar, sinó de preguntar-se si la ciutadania disposa de prou informació sobre els riscos que l’envolten i sobre com actuar en cas d’emergència més enllà del moment crític.

La indústria química forma part de la història econòmica de Manresa. Ha generat ocupació i riquesa durant dècades. Però la ciutat ha crescut al seu voltant, i avui el teixit urbà i el teixit industrial comparteixen espai de manera molt més estreta que fa cinquanta anys.

Quantes empreses, quina informació

No consta en les fonts consultades quantes empreses d’aquest tipus operen a Manresa ni quina informació periòdica reben els veïns sobre riscos i autoprotecció. Aquesta manca de dades públiques accessibles és, en si mateixa, un problema.

La legislació obliga les empreses amb risc químic a disposar de plans d’autoprotecció i a comunicar-los a les autoritats. Però la pregunta és si aquesta informació arriba de manera clara i comprensible a qui viu al costat.

Un episodi com el d’aquest dijous genera una finestra d’atenció breu però molt útil. És el moment de revisar si la senyalització és suficient, si els protocols de comunicació a la ciutadania funcionen més enllà de l’emergència i si els veïns saben què han de fer en cas que es repeteixi un succés similar.

El risc zero no existeix, la prevenció sí

Cap activitat industrial està exempta de risc. La convivència entre indústria i habitatge és possible, però exigeix transparència, informació i cultura de la prevenció.

L’incendi de Lipmes no ha estat greu, i això és una bona notícia. Però seria un error deixar passar l’oportunitat de revisar si Manresa disposa dels mecanismes necessaris per gestionar aquest tipus de situacions amb la màxima seguretat per a la ciutadania.

La pregunta no és si cal tancar fàbriques ni si cal alarmar la població. La pregunta és si els veïns de Manresa coneixen el mapa de riscos del seu entorn, si saben com actuar i si les administracions i les empreses fan prou per mantenir-los informats.

L’incendi s’ha apagat. La conversa sobre com convivim amb el risc industrial, no.